SOMRIURES
Et vaig veure en un somriure
“El llenguatge inarticulat dels sentits és quelcom en que convivim i que sovint menystenim, pel fet que no es verbalitza. Sembla com si allò que no tingués forma o etiqueta no existeix. I mes aviat, podria esdevenir el contrari: allò que no es veu, que roman soterrat, és l’essència mes pregona d’un mateix i d’altres.
Darrerament m’aclaparala sensació que tothom amaga una segona o tercera personalitat del seu endins. Com si les persones amb qui tractem i parlem fossin nomès una cuirassa o una màscara d’un altre ésser veritable que els habita més profundament i que mai no se’ns mostra. Com en una obra de teatre, en que costa molt d’arribar a l’essencia del personatge, quan has de gratar i escarrassar-te per compendre el que mou les persones a fer allò que fan.
Això em provoca una mena d’estupefacció deslligada, com si el món fós de “mentida” i les relacions porfundes les establíssim, tan sols amb un cercle molt petit i tancat d’individus”